Emad Kiyaei Interviewed by Spanish Media
/
Originally Published in El Punt Avui
Original Catalan Version
L'acord de Lausana es pot considerar el primer senyal de distensió des del 1979?
Des del 1979, les relacions entre els EUA i l'Iran s'han vist afectades per la desconfiança, els malentesos i per polítiques de coerció fallides. Hi va haver intents d'aproximació en el passat, però tots van fracassar perquè els governs de Washington i Teheran no estaven preparats per assumir el risc polític de fomentar una millora de les relacions. L'últim avenç en les negociacions nuclears ha canviat la dinàmica i podria constituir el pas més important cap a la distensió. El dossier nuclear per si sol no resoldrà dècades de disputes entre tots dos països, però el fet que els EUA i l'Iran s'hagin obert a mantenir converses bilaterals indica que podrien estendre les discussions a altres qüestions candents.
Quines probabilitats hi ha que s'arribi a un acord final? Coneixem les reticències del Congrés nord-americà, les pors d'Israel però i, a l'Iran, quina oposició hi ha al pacte?
Les potències mundials (els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU i Alemanya, P5+1) i l'Iran han invertit grans quantitats de capital polític, de temps i de concessions per allunyar-se ara d'un acord. Fins i tot amb un Congrés dels EUA reticent, amb radicals a l'Iran i amb opositors a l'acord dins de la regió (Israel i l'Aràbia Saudita), és improbable que puguin fer descarrilar les converses nuclears i hi ha optimisme que el P5+1 i l'Iran arribaran a un acord final global a finals de juny. Sempre hi ha una petita probabilitat que les converses fracassin. Això passaria si el P5+1 o l'Iran no complissin els compromisos adquirits. El principal problema és saber si les potències mundials, i concretament els EUA, alleujaran les sancions un cop s'hagi firmat l'acord. Els iranians han fet concessions importants amb relació al seu programa nuclear, acceptant les mesures més exhaustives d'inspecció, supervisió i verificació de la història del règim de no-proliferació. La qüestió és si les potències mundials seran capaces d'alleujar puntualment les sancions en resposta a les concessions fetes pels iranians.
Com han perjudicat l'economia iraniana, les sancions internacionals?
Durant un cert període, la moneda es va devaluar més d'un 300%, el cost de la vida dels iranians es va disparar i hi va haver escassedat de béns com ara medicaments. Ara bé, si les sancions estaven destinades a frenar el programa nuclear iranià, han fracassat, perquè el que han fet és accelerar-lo. Abans de les sancions, l'Iran tenia una planta d'enriquiment d'urani, uns pocs centenars de centrifugadores, capacitat per enriquir [urani] només per sota del 5% i una petita reserva d'urani poc enriquit. Després de les sancions, disposava de dues plantes d'enriquiment, un reactor d'aigua pesant, un cicle complet de combustible nuclear, enriquiment al 20%, deu tones de reserves d'urani de baix enriquiment i 20.000 centrifugadores. Això vol dir que la millor fórmula per avançar no són més polítiques coercitives, sinó diplomàcia. L'últim avenç en les negociacions avala aquesta posició.
Estem presenciant una guerra a l'Orient Mitjà entre musulmans sunnites i xiïtes, entre l'Aràbia Saudita i l'Iran. Fins a on portaran la seva rivalitat pel control de la regió?
Certament, diversos conflictes violents s'estan propagant a l'Orient Mitjà des del Iemen a Síria, el Líban, l'Iraq i hi ha inestabilitat a Jordània, Bahrain i l'Afganistan. Però seria simplista reduir tots aquests conflictes a una pugna sectària entre xiïtes i sunnites, amb l'Iran i l'Aràbia Saudita alimentant el caos. La realitat és complexa, amb una xarxa de relacions que han arrelat amb l'expansió d'ideologies extremes, doctrines i concentració de poder, recursos i influència. Cap poder regional, ni tampoc global, pot tenir una hegemonia completa sobre l'Orient Mitjà, per tant calen esforços conjunts per anar a l'arrel dels darrers fenòmens que assetgen la regió. La seguretat i l'estabilitat de l'Orient Mitjà són primordials per a la comunitat internacional i requereixen solucions sorgides de la cooperació amb els poders regionals i la col·laboració i el suport dels poders mundials. Cal que l'Aràbia Saudita, l'Iran, Turquia, Egipte i l'Iraq es comprometin a un diàleg per abordar temes clau i comprendre les causes que han exacerbat la violència a la regió.
Washington i Teheran ajuden faccions oposades a Síria, al Líban, al Iemen, però tenen un enemic comú: Estat Islàmic. És imaginable una mena d'aliança entre nord-americans i iranians a l'Iraq o, fins i tot, a Síria?
Tot i mantenir diferències importants en una sèrie de temes, els EUA i l'Iran veuen d'igual manera alguns conflictes clau a l'Orient Mitjà, incloent-hi el combat contra Estat Islàmic. És per això que la resolució del dossier nuclear iranià podria servir com a plataforma per a més cooperació en altres temes urgents d'estabilitat i seguretat regionals. Els EUA i l'Iran ja ho havien fet això, després de la caiguda dels talibans el 2001 i de Saddam Hussein, el 2003. Llavors, la cooperació tàcita va fer possible ràpides victòries a Kabul i a Bagdad. No obstant això, l'administració Bush va correspondre a la cooperació iraniana qualificant l'Iran d'“eix del mal”. Ara les circumstàncies són diferents i hi ha l'esperança que, avançant en les negociacions nuclears, els EUA i l'Iran es comprometin a abordar els afers de seguretat regional en estreta cooperació amb altres països de la zona.
Originally Published in El Punt Avui
Can the framework agreement reached in Lausanne be considered as the first sign of detente since 1979?
Since 1979, relations between the US and Iran have been affected by mistrust, misunderstanding and unsuccessful policies of coercion. There were attempts to approach in the past, but all failed because the governments in Washington and Tehran were not prepared to take the political risk of encouraging improved relations. The latest breakthrough in nuclear negotiations has changed the dynamics and could be the most important step toward detente. The nuclear dossier alone will not solve decades of disputes between the two countries, but the fact that the US and Iran have open conversations indicates that bilateral discussions may extend to other burning questions.
Based on overt reluctance displayed by the US Congress and Israel on an agreement with Iran, how likely are the P5+1 and Iran to reach a final agreement?
The world powers (the five permanent members of the United Nations Security Council and Germany, the P5 + 1) and Iran have invested large amounts of political capital, time and concessions to get away from such an agreement. Even with a reluctant US Congress, with Iran and radical opponents of the agreement within the region (Israel and Saudi Arabia), it is unlikely that they can derail the nuclear talks and there is optimism the P5 + 1 and Iran reached a final global agreement at the end of June. There is always a small chance that the talks failed. This would happen if the P5 + 1 and Iran did not fulfill its commitments. The main problem is whether the world powers, specifically the US eases sanctions once the agreement signed. The Iranians have made significant concessions with regard to its nuclear program, accepting more comprehensive measures of inspection, monitoring and verification of the history of the non-proliferation regime. The question is whether the world powers will be able to promptly relieve sanctions in response to the concessions made by Iranians.
How hard have international sanctions hit the Iranian economy?
During a certain period, the currency was devalued more than 300%, the cost of the lives of Iranians took off and there was shortage of goods such as medicines. Now, if the sanctions were intended to curb Iran's nuclear program have failed because they have done is accelerate it. Before the sanctions, Iran had a uranium enrichment plant, a few hundred centrifuges, ability to enrich [uranium] just below 5% and a small reserve of uranium enriched shortly. After the sanctions had two enrichment plants, heavy water reactor, a complete cycle of nuclear fuel enrichment to 20%, ten tons of low-enriched uranium reserves and 20,000 centrifuges. This means that the best way forward is not more coercive policies, but diplomacy. The latest breakthrough in negotiations endorses this position.
We are witnessing a string of battles in the Middle East between Sunni and Shiite Muslims, including an indirect conflict between Saudi Arabia and Iran. How should their regional rivalry be approached to bring stability to the region?
Certainly, several violent conflicts are spreading in the Middle East from Yemen to Syria, Lebanon, Iraq, and there is instability in Jordan, Bahrain and Afghanistan. But it would be simplistic to reduce these conflicts in a sectarian conflict between Shiite and Sunni, Iran and Saudi Arabia fueling chaos. Reality is complex, with a network of relationships that are rooted in the expansion of extreme ideologies, doctrines and concentration of power, resources and influence. No regional power, or global, can have a complete hegemony over the Middle East, therefore joint efforts are needed to go to the root of recent phenomena that plague the region. Security and stability in the Middle East are crucial to the international community and require solutions arising from cooperation with the regional authorities and the cooperation and support of world powers. Please Saudi Arabia, Iran, Turkey, Egypt and Iraq to commit themselves to a dialogue to address key issues and understand the causes that have exacerbated the violence in the region.
Washington and Tehran help opposing factions in Syria, Lebanon, Yemen, but they have a common enemy: Islamic State. Can this turn into a long term alliance between Americans and Iranians in Iraq, or even in Syria?
Although differences remained significant in a number of subjects, the US and Iran are equally key conflicts in the Middle East, including the fight against Islamic State. That is why the resolution of the Iranian nuclear dossier could serve as a platform for cooperation in other more urgent matters of regional stability and security. The US and Iran had already done that, after the fall of the Taliban in 2001 and Saddam Hussein in 2003. Then, the tacit cooperation made possible rapid victories in Kabul and Baghdad. However, the Bush administration was dominated by the Iranian cooperation describing Iran as "axis of evil." Now the circumstances are different and there is hope that progress in nuclear negotiations, the US and Iran are committed to addressing regional security issues in close cooperation with other countries in the region.
